El pesto és una salsa verda d’origen genovès molt utilitzada com a condiment de la pasta o altres plats. L’ingredient per excel·lència és l’alfàbrega que li dóna aquest color verd característic.

Es creu que és originària de la regió de Ligúria, al Nord d’Itàlia. Es considera descendent de les salses medievals i romanes basades en l’all, que serien probablement les salses més antigues.

Hi ha però diversos pestos al llarg d’Itàlia, com el pesto sicilià o pesto alla trapanese (originari de Trapani, el seu port més a l’oest), que conté tomàquet, alfàbrega i ametlles i és de color rogenc ataronjat.

El pesto és molt fàcil de fer, el més difícil és trobar els ingredients. Tasteu-lo amb una llesca de pa i veureu que bo! :)

Ingredients:
2 o més grills d’alls (depenent si us agrada més o menys fort)
1/2 culleradeta de sal
60 grs. d’alfàbrega fresca
60 grs. de parmesà
45 grs. de pinyons
150 ml d’oli d’oliva extra verge

Elaboració:
1. Es talla l’alfàbrega amb la mà i es posen tots els ingredients en un recipient i una mica d’oli, i es trituren amb la batedora elèctrica.

La recepta original es fa amb el morter, que queda millor.

2. L’oli es va afegint a poc a poc, sense deixar de remenar.

Font de la imatge

L’alfàbrega (albahaca en castellà, o basilico en italià), és una planta originària de la Índia, on és la planta sagrada del Vishnu. Va arribar a la Mediterrània en temps antics.

Recentment l’ús de l’alfàbrega ha ressorgit força gràcies a la cuina provençal, italiana i darrerament, tailandesa.

Quina llàstima que no s’hagi utilitzat mai en la nostra cuina!

L’alfàbrega té una inconfundible aroma picant, acompanyada de sabor a clau d’olor i pebre, amb notes de menta i regalèssia.
Combina bé amb l’all, l’oli, els tomàquets i realça els plats amb albergínies, patates, etc.

Hi ha diversos tipus d’alfàbrega, la més coneguda és la comú, de fulles grans de color verd brillant i intens.

L’alfàbrega és molt utilitzada a la cuina italiana, sent la base de molts plats: de la coneguda salsa de pesto o de l’amanida caprese, entre d’altres.

El sabor de l’alfàbrega es destaca més si les fulles es tallen a mà enlloc de picar-les. Una manera de conservar-les es posant-les en oli.

Font de la imatge

Dolç originari de Turquia fet amb nous, mel i pasta de full. Molts països àrabs l’han adaptat.

El baklava original es feia amb 40 planxes de massa, que simbolitzaven els 40 dies de dejuni, i tradicionalment es menjaven el dia de Pasqua.

Ingredients:
200 gr de sucre
4 cullerades de mel
Suc de mitja llimona
2 cullerades d’aigua de roses
250 gr de mantega sense sal
1 cullerada de canyella
375 gr de nous, festucs o ametlles pelades i picades
375 gr de pasta de full ben prima

Elaboració:
1. Poseu el sucre, el suc de llimona i 450 ml d’aigua en una olla i es deixa bullir sense tapa durant 8-10 minuts, fins que l’almíbar estigui prou espès per cobrir la part de darrera d’una cullera. Afegir l’aigua de roses i es deixa refredar.

2. Es fon la mantega (s’ha de treure l’escuma que quedi a la superfície). Barregeu la canyella amb les nous. Escalfeu el forn a 180ºC.

3. Col·loqueu una planxa de massa en una safata i pinteu-la amb mantega fosa. Repetiu amb altres 3 planxes, i abocar un terç de les nous. Cobriu amb 4 capes més de massa, pintant-les amb la mantega, i afegir un altre terç de nous. S’ha de repetir el procés amb la resta de nous i la massa, pintant la darrera capa amb força mantega.

4. Amb una ganivet afilat, es fan creus profundes en diagonal a la massa.

5. Es posa al forn durant 30 minuts, després s’ha d’abaixar la temperatura a 150ºC, i es deixen 45 minuts més, fins que la massa estigui daurada.

6. Aboqueu al damunt l’almíbar fred, fent que entri dins els talls. deixeu-ho refredar abans de servir.

Font de la imatge

Aquest deliciós pastís d’espinacs amb pasta de full i feta és típic de Grècia.

La cuina grega és típicament mediterrania, amb fortes influències d’Itàlia, la cuina de l’Orient Mitjà i dels Balcans.

El mot spanakopita prové de la unió de la paraula “σπανάκι” (spanáki), que significa espinacs, i πίττα, pítta.

Ingredients:
Pasta de full
750 g. d’espinacs
60 ml d’oli d’oliva
1 ceballot
Formatge Feta a bocins
Sal i pebre negre
1 cullerada de comí mòlt
3 cullerades de fonoll fresc, picat
2 cullerades de llavors de sèsam (opcional)

Elaboració:
1. La massa pot preparar-se o comprar-se ja feta (optem per la segona opció).

2. Es posen els espinacs en una olla amb 30ml d’aigua, i es cuinen fins que s’estoven. S’escorren i quan estan freds s’apreten per treure l’excés d’aigua.

3. S’escalfen 2 cullerades d’oli a foc lent i s’afegeix la ceba. Es cuina 10 minuts fins que s’estovi. S’afegeixen els espinacs, formatge Feta, sal, pebre, el comí i el fonoll. Es cuina suaument 5 minuts més, fins que el líquid s’hagi evaporat.

4. Escalfar el forn a 180ºC. S’unta amb oli una safata, es posa la base de pasta de full i es farceix amb la barreja d’espinacs, i es posa una altra capa per tancar. Es pinta amb una mica d’oli. Amb un ganivet es talla la pasta de full (sense arribar al farciment) en quadrats o rectangles , per evitar que s’aixequi mentre es cou.

5. Es deixa coure durant 30 minuts, i posteriorment s’abaixa el forn a 150ºC. Si es vol, es poden posar llavors de sèsam per damunt i es torna a posar al forn perquè es torrin.
Se serveix fred o tebi.

Font de la imatge

El fenoll o fonoll (eneldo en castellà) és una espècie silvestre i conreada originària del sud d’Europa i l’Àsia propera.

A l’Edat Mitjana se la considerava una herba amb poders màgics que protegia contra les bruixeries.

Les fulles de fonoll tenen una aroma i sabor suau a anís. Floreix a l’estiu i fa una umbela de flors grogues i fruits petits i aromàtics.

El seu gust combina bé amb peix i marisc, especialment el salmó.
Realça el sabor dels ous, i s’aconsegueix una deliciosa amanida grega amb cogombre i nata agra. A Grècia s’afegeix als espinacs, a Turquia i Orient Mitjà, condimenta carbassons, patates, mongetes tendres i arròs.

Les seves llavors s’utilitzen en pastissos, pa, sopes i cuinats. Els cogombres i verdures amb fonoll són dues de les conserves preferides de molts països.

És millor consumir-lo fresc, però resisteix el congelat. Si s’utilitza sec, disminueix molt la seva aroma i sabor. En la cocció és millor afegir-lo al darrer moment perquè no perdi l’aroma.

Avui dia els seus principals productors són els països escandinaus, Polonia, Rússia, Turquia i Itàlia.

Font de la imatge

El falàfel és un plat originari de l’Índia, consisteix en una croqueta de cigrons o faves triturades. La paraula significa “pebrot” en àrab. El falàfel es pot fer amb faves, cigrons, o una combinació d’ambdós, però actualment, és més habitual trobar falàfel de cigrons. Es menja a l’Índia, al Pakistan i a l’Orient Pròxim.

Ingredients:
250 grs. de cigrons secs, remullats durant la nit
1 ceba petita, picada
2 dents d’all, picats
2 culerades de coriandre mòlt
2 culleradetes de comí mòlt
½ cullerada de pebre
1 de sal
½ cullerada de pols d’enfornar
3 cullerades de julivert
Oli de gira-sol o vegetal per fregir

Elaboració:
1. S’han de deixar els cigrons remullats en aigua fins que s’estoven.S’escorren i es trituren fins a formar una pasta fina. S’afegeix la ceba i l’all, i es barreja.
2. S’ incorporen les espècies, la sal, la pols d’enfornar i el julivert, i es torna a treballar. La pasta ha de ser ben fina.
3. Es posa oli fins a cobrir 2,5 cm. d’una paella i s’escalfa. Amb la pasta es formen petites mandonguilles i es fregeixen durant 3-4 minuts, fins que estiguin daurades.

Font de la imatge

El coriandre, és una de les herbes aromàtiques més utilitzades al món tant com a condiment com per les seves propietats curatives.

És tant una espècie com una herba, ja que les seves llavors amb olor a taronja són un condiment important per a plats salats i dolços. A la Xina i a tot el sud-est asiàtic hi ha sempre una gran demanda de les seves fulles i arrels. A l’Índia i al Medi Orient, s’utilitza tant la fulla com la llavor.

El coriandre té un aspecte semblant al julivert, tot i que les fulles són més arrodonides.

El coriandre, junt amb cigrons, plàtans, arròs, verdures d’arrel, carbassó, etc. és un excel·lent condiment de peix i marisc. És millor afegir-lo cap al final de la cocció, per a conservar millor el seu sabor.
S’han d’utilitzar les fulles fresques; les arrels es renten, s’emboliquen en paper i es refrigeren. També es poden congelar.

Les llavors madures del coriandre s’utilitzen al curry, verdures en vinagre, postres i pastissos; les verdes s’utilitzen en salses i marinades.

Font de la imatge

La “parmesana d’albergínies“, és una recepta originària de la regió de la Campània i històricament present en tot el sud d’Itàlia i en particular a Sicília, regió que ha obtingut el reconeixement com a producte agroalimentari tradicional. La recepta tradicional és amb albergínies amb mozzarella i parmesà (en italià parmigiano).

Ingredients:
750 g. d’albergínies
Sal
750 ml d’oli d’oliva
1 ceba picada
2 dents d’all, tallats en rodanxes primes
635 g de tomàquets sencers (o en llauna)
Pebre negre
200 g de mozzarella
125 g de parmesà
3 ous
Alfàbrega

Elaboració
1- Es tallen les albergínies a tires d’ 1 cm de gruix i se salen per a que treguin el suc.
2- Mentrestant, es prepara la salsa de tomàquet. S’escalfen 3 cullerades d’oli en una paella a foc lent. S’afegeix la ceba i l’all.
3- S’apuja el foc i s’afegeixen els tomàquets, i el pebre, i es deixa fent xup-xup durant 15′ remenant regularment per desfer els tomàquets.
4- Es fregeixen les albergínies, esbandides i eixugades, en una paella (es poden fregir amb oli de girasol i així el fregit és menys pesat, o una altra opció és fer-les a la planxa).
5- Es talla la mozzarella a rodanxes. S’escalfa el forn a 180º C.
S’agafa una safata metàl·lica o d’argil·la i es cobreix la base amb la salsa de tomàquet , una capa d’albergínia, mozzarella i la meitat del parmesà i una mica d’ou batut.
S’afegeixen les fulles d’alfàbrega. S’acaba de posar una altra capa d’albergínia, mozzarella, salsa de tomàquet, parmesà i l’ou.
Es cuina al forn durant 30 minuts. Quant l’ou s’ha solidificat i té l’aspecte d’un pastís, la parmesana ja és a punt.

Veure la història de “Parmigiana di melanzane” a Wikipedia

Font de la imatge

Ingredients:
100 g d’ametlles crues
100 g de sucre
150 g de farina
50 g de margarina
1 ou
1 culleradeta de llevat en pols
1 llimona ratllada

Elaboració:
1- Barrejem el sucre, l’ou, el llevat en pols, la canyella, la llimona ratllada i la farina i es treballa tot junt.
2- Es barrejen les ametlles amb la pasta i es fan tires d’un centímetre de gruix més o menys; es posen en un recipient per anar al forn, prèviament untat amb una mica de mantega, i es pinten per sobre amb ou batut.
3- Quan estiguin una mica cuites, es treuen i es tallen inclinades. Es tornen a posar al forn procurant que tots els trossos quedin plans.
4- Es deixen cinc o deu minuts, vigilant que no es cremin i ja estaran llestos.

És tradició acompanyar els carquinyolis amb Moscatell.

Font de la imatge

Una recepta molt fàcil!
Ingredients:
100g mantega
100g sucre
100g farina o llevat
2 ous

Preparació:
1- Es fon la mantega i un cop líquida s’hi afegeixen el sucre, la farina i els ous.

2- Es posa la pasta en motlles de paper i es posen al forn a 175-200º durant 15-20 minuts, fins que hagin pujat i tinguin bon color (punxeu-les amb una agulla o escuradents, ha de sortir net).

Les magdalenes es poden fer de mil gustos: el més senzill és posar-hi sucre per sobre abans d’entrar-les al forn, però també es poden cobrir d’ametlles, nous, avellanes, pistatxos, dauets de xocolata i fins i tot assaborir amb una mica de canyella.

Font de la imatge